La Cura Universal i l'Estimació El setembre és el mes per posar una especial atenció a la cura universal. No pas que no l'hàgim de tenir en compte la resta de l'any; però, amb el començament del nou curs i després de les vacances, sempre és un bon moment per emprendre un nou projecte que prengui més cura de nosaltres mateixos i de tot el nostre entorn. És important, en primer lloc, apuntar el dit cap a un mateix i atrevir-se a abandonar comportaments i pràctiques autodestructives, i posar en pràctica allò que se sap que ens cuida, com: menjar més equilibradament, retrobar un pràctica oblidada d'exercici físic o començar-ne una de nova, i treballar la nostra part intel·lectual a través de la lectura, entre altres coses.
Més enllà, però, de prendre cura de nosaltres mateixos, hi ha els amics i familiars amb els quals tenim un llaç emocional. Tot sovint, la cura i les ganes de cuidar deixen de fluir, i ens tanquem en un món petit (el d'aquests amics i familiars) de molt poca cura. La cura va íntimament lligada a l'estimació. Tots tenim clar que prenem cura d'allò que estimem i que no és possible estimar i no prendre cura. Totes dues accions estan íntimament lligades. Així doncs, és possible que només estimem els amics i els familiars? Alguns defensen el fet que no es pot estimar una persona sense haver-la conegut, o que no es pot estimar els animals i el medi ambient ; quan en vols parar el seu abús t'esgrimeixen arguments com "què vols fer tu tot sol?" o "nosaltres som aquí per utilitzar els recursos naturals". El cas és que sí que podem estimar sense conèixer i sí que podem prendre cura del medi ambient i els animals. No som aquí per abusar del medi ambient ni dels animals, i sí per cuidar-los. La raó d'això és a la nostra natura si fem honor a una part més profunda que tots tenim dins nostre. Només cal que recuperem allò que és innat en el nostre interior, que és la capacitat d'estimar per estimar, de prendre cura com a resposta natural i espontània. Cal ser atrevit, però.
Per començar, hauríem d'adreçar-nos a les persones que estan fora del radar de la cura, tot sovint el desconegut, o el que no coincideix amb la nostra visió de món. El que normalment se sent en aquests casos és que no s'estima el desconegut o aquell que no agrada i, per tant, no hi ha cap intent de cuidar. Si seiem a pensar en aquest tema una miqueta ens adonarem que només prenem cura quan estimem. De manera que el problema té molt a veure amb l'estimació. Però cal entendre que l'estimació no és l'afinitat o complicitat, i tampoc no és el llaç ni el lligam emocional. Jo puc tenir molta complicitat perquè comparteixo una activitat amb alguna persona, però això no seria el mateix que estimar. Això seria compartir una experiència més o menys intensa, i que com més intensa és, més ens apropa a l'altra persona. Però d'això en diríem complicitat i intimitat si es vol, però no estimació. Quan compartim experiències amb altres persones també hi tenim un llaç emocional. Els membres d'una família que han passat molts anys junts tenen un llaç i un lligam emocional, és a dir, que estan emocionalment units, però les emocions no són l'estimació. Tantes relacions romàntiques que es basen en l'amor romàntic i que acaben amb frases com "ja no t'estimo"! És realment possible això? O és que potser no han acabat mai de contactar amb l'estimació i el que hi ha és un confondre les emocions del moment, que vénen dictades per una visió de món concreta, amb l'estimació.
Llavors, què és l'estimació? Definim l'estimació com l'interès altruista i benvolent de fer el bé a una altra persona, és a dir, fer allò que sigui el millor per l'altre sense reparar en les meves preferències personals, i, així, cuidar-lo incondicionalment; el com cuidar incondicionalment ja seria un tema per un altre escrit perquè té la seva complexitat. El problema amb l'estimació és que pertany a un món en el qual el conscient intel·lectual, que es mou a través de l'ego, no hi té cabuda. L'estimació és espontània i irracional, de la mateixa manera que ho és la voluntat de la cura. L'intent de justificació intel·lectual de l'estimació és ja la seva negació; o sigui, intentar explicar el perquè jo estimo ja fa que aquesta estimació disminueixi de qualitat, i es quedi amb una altra experiència que va lligada a un egoisme. Si estimem perquè l'altra persona ens cuida, o perquè hi tenim afinitats, o perquè hem compartit unes experiències, o perquè em tracta molt bé, o perquè em fa content, o perquè em cuida,... ja tinc un interès creat i no parlem d'una estimació altruista sense egoisme. L'estimació es dóna de manera espontània; per exemple, quan algú té la intenció innata d'ajudar a una persona que passa pel costat i cau davant seu, o a l'hora de cuidar un nadó. Puc dir jo que no estimo a un nadó només perquè no el conec? No. Jo no hi tinc llaços ni lligams emocionals, ni complicitat, ni cap història conjunta, però tant se val. La voluntat d'estimar flueix i prou. Per què? Per res; senzillament, perquè és allò més profund que viu dins nostre. El que hi ha a la part més profunda és estimació incondicional i la seva manifestació es mitjançant la cura, la cura universal.
Es tracta, llavors, de deixar que aquesta cura, fruit d'una estimació innata, tingui sortida, que flueixi. Cal atrevir-se a no tenir por i deixar que aquesta cura aflori de manera constant, de la mateixa manera que ho faria si trobéssim un nadó abandonat al mig del carrer. Però per què hi ha la impressió que només es pot prendre cura d'algunes coses i no de totes ? Per què tenim por? Perquè tenim un egoisme que també és innat –és clar que a un nivell més superficial que no pas l'estimació- que no ens deixa mirar més lluny. Cal doncs que prenem cura de nosaltres mateixos i ens treballem per anar transcendint les nostres pors conscients i subconscients, per anar endinsant-nos mes enllà de la intuïció, on viuen l'estimació i la cura. Això ho hem de fer sense flagel·lar-nos per la nostra inconsciència i ignorància, que ens porten a funcionar amb un egoisme que és allà per ser transcendit, en un procés natural de desenvolupament, un procés que és constant i imparable. Una vegada fem això ens comencem a adonar que no tenim motius per no voler prendre cura universal, i això no vol dir sortir de casa i voler salvar el món imposant la nostra voluntat. Seria injust imposar res a ningú, i, a més, salvar el món es troba fora de les nostres possibilitats com a individus. Es tracta de mantenir una intenció que sempre tinguem present i que, quan es presenti l'oportunitat, puguem deixar que aquesta cura porti el timó del nostra ésser, i no pas la por i l'egoisme. Una vegada emprenem el camí de la cura universal es produeix un efecte dòmino: la nostra voluntat de prendre cura de nosaltres mateixos que es manifesta quan treballem el nostre bagatge personal, obre la porta a voler cuidar qualsevol persona amb la que podem interaccionar. Però, aquesta cura no es queda només amb les persones, sinó que també comprèn el medi ambient, el regne animal i tot allò que ens envolta, sense deixar-nos res.
D'entrada, però, mentre em vaig treballant a mi mateix i no tinc la claredat per adoptar una actitud de cura universal, és important que tingui la intenció i voluntat d'una ètica de virtut on el plantejament és "quin tipus de persona vull ser jo?", aspirar al màxim sense deixar-nos influenciar per una visió basada en el que fan els demés.
Així doncs, tant se val si sóc l'únic que té la intenció de prendre cura, jo faig el que haig de fer, el que la meva consciència em dicta. Llavors, la normalitat és, per exemple, no només voler cuidar el meu gos perquè hi tinc un lligam emocional, sinó voler cuidar qualsevol gos; encara més, voler cuidar qualsevol animal, no per lligam emocional sinó per la voluntat de cuidar, fruit de l'estimació. Si jo formo part de qualsevol abús que té a veure amb animals, en sóc responsable, fins i tot quan adopto una actitud passiva de no actuar davant un abús. El mateix succeeix amb el medi ambient, jo sóc responsable de prendre cura en qualsevol situació on hi pugui haver un abús, i la inconsciència no ha de ser una excusa. Compte, però, ja que parlem de responsabilitat i no de culpabilitat, que vol dir que la meva inconsciència no ha de ser castigada ni condemnada, però si que depèn de mi el sortir-ne. Jo haig de voler estar al dia pel que fa a la situació de la natura. Hi ha la creença que l'ésser humà és superior a tot en aquest món perquè tenim un mental racional, però, si és així, cal que ho demostrem. Un ésser és superior perquè té més saviesa, perquè te menys por, perquè s'atreveix a mirar endins amb l'humilitat suficient per poder deixar que la transformació tingui lloc. Si és veritat que som superiors, demostrem-ho cuidant i no abusant. Així doncs, aquest mes de Setembre ens dóna l'oportunitat d'afrontar un nou curs escolar amb una nova assignatura, la cura universal. Tinguem en compte especialment aquesta assignatura i treballem-la durant tot el mes amb voluntat, convicció i perseverança, per tal que es vagi convertint en un nou hàbit; un nou hàbit que ens portarà a viure amb més plenitud, amb més pau. Tots ho em pogut experimentar en alguna ocasió: quan prenem cura estem en pau.
www.merriam-webster.com/dictionary/love
David Urgeles